La nova versió de EN 301 549 va més enllà de les WCAG 2.2

Per a les persones que treballem habitualment amb accessibilitat web, documents i aplicacions, probablement el canvi més reconeixible de la nova versió publicada EN 301 549 V4.1.1, de setembre de 2026, sigui l'actualització de WCAG 2.1 a WCAG 2.2.

I no és un canvi menor. Les clàusules 9, 10 i 11 incorporen, quan correspon, els nous criteris de nivell A i AA de WCAG 2.2:

• Focus not obscured (minimum) (focus no ocult [mínim])
• Dragging movements (moviments d'arrossegament)
• Target size (minimum) (mida de l'objectiu [mínima])
• Consistent help (ajuda coherent)
• Redundant entry (entrada redundant)
• Accessible authentication (minimum) (autenticació accessible [mínima])

Al mateix temps, l'apartat corresponent a Parsing (processament) queda buit després de l'eliminació d'aquest criteri a WCAG 2.2.

Però, després de comparar EN 301 549 V4.1.1 amb EN 301 549 V3.2.1, de març de 2021, crec que quedar-se aquí seria perdre's alguns dels canvis més interessants.

Perquè actualitzar una metodologia d'avaluació de V3.2.1 a V4.1.1 no consisteix simplement a substituir WCAG 2.1 per WCAG 2.2. També canvia què considerem part de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC) que avaluem, com determinem quins requisits són aplicables i quines evidències podem utilitzar per demostrar-ne la conformitat.

Els criteris funcionals passen a formar part de l'avaluació

Un dels canvis que pot passar més desapercebut és a la clàusula 4.

La versió anterior conté onze declaracions de rendiment funcional (functional performance statements) relacionades amb necessitats com l'absència o limitació de visió, audició, capacitat vocal, manipulació, abast o determinades capacitats cognitives. Tanmateix, l'annex C indica expressament que aquesta clàusula és informativa i no conté requisits que s'hagin de provar.

La nova versió canvia el plantejament. Passa a denominar-los criteris de rendiment funcional (Functional Performance Criteria) i, tot i que 4.1 continua sent informatiu, els apartats 4.2.1 a 4.2.11 utilitzen shall, que identifica una obligació, i disposen de procediments d'avaluació a C.4.2.

I això què significa a la pràctica?

La nova versió permet superar cadascun d'aquests criteris de dues maneres:

• La primera consisteix a complir tots els requisits tècnics identificats per a aquell criteri a l'annex B amb una P o una S. La P indica una relació primària: el requisit contribueix directament a satisfer el criteri funcional. La S indica una relació secundària: ofereix un suport parcial que pot resultar útil per a algunes persones o en determinades situacions.
• La segona possibilitat consisteix a aportar evidència directa que les TIC proporcionen el resultat funcional exigit.

Per tant, l'accessibilitat funcional deixa d'actuar únicament com a context per entendre els requisits tècnics i entra d'una manera molt més directa en el model d'avaluació.

“No aplica” i “no puc utilitzar aquesta prova” no són el mateix

Potser un dels canvis més rellevants per a les persones que fem avaluacions és precisament com la nova versió formalitza l'aplicabilitat i la demostració de conformitat.

La nova versió defineix expressament conceptes com requisit aplicable, escenari aplicable i prova aplicable. També estableix que tots els requisits determinen per si mateixos el seu abast, una característica que la norma denomina self-scoping.

Això significa que cada requisit comença amb una precondició que determina si és aplicable a les TIC avaluades. Si la precondició és certa, cal complir el requisit; si és falsa, el requisit no és aplicable.

Però hi ha una altra diferència especialment interessant a 14.1: el paper de l'annex C.

En la versió anterior, la conformitat es vincula a superar la prova corresponent de l'annex C. En la nova versió, les proves de l'annex C (que continua sent normatiu) es consideren mitjans suficients per demostrar la conformitat, però s'admeten expressament altres enfocaments d'avaluació quan estiguin justificats.

És un matís important: l'annex C proporciona una via suficient, però no necessàriament l'única via possible per avaluar un requisit.

Això s'entén millor amb un exemple. Imaginem que, per les característiques d'una tecnologia determinada, no es compleixen les premisses necessàries per executar la prova prevista a l'annex C. Això no significa automàticament que el requisit sigui “no aplicable”.

Són dues qüestions diferents. Si no es compleix la precondició del requisit, el requisit no aplica. Si el requisit sí que aplica, però no es poden complir les premisses d'una prova determinada, aquell enfocament d'avaluació no és vàlid i caldrà utilitzar-ne un altre.

De fet, la nova versió deixa de fer servir el resultat excepcional not testable (no comprovable) que apareixia a la versió anterior. Quan no es compleixen les premisses necessàries per a una prova, el resultat indica Test approach cannot be used: l'enfocament d'avaluació no es pot utilitzar i caldrà emprar-ne un altre.

Els overlays també entren en l'avaluació

Hi ha un altre detall de la nova versió que em sembla especialment interessant: el tractament explícit de les eines de superposició (overlays), els complements i altres elements afegits.

La nova versió estableix que aquests elements passen a formar part de les TIC avaluades. És la combinació completa la que ha de satisfer els requisits aplicables.

Això permet fer una distinció important. La norma no diu que calgui fer necessàriament una auditoria independent de l'overlay com si fos un producte separat. El que impedeix és deixar-lo fora del perímetre de l'avaluació quan forma part de la solució que estem avaluant.

Pensem, per exemple, en un overlay que modifica una pàgina per intentar resoldre determinats problemes d'accessibilitat. Si modifica la gestió del focus, incorpora nous controls, canvia noms accessibles o altera el comportament mitjançant el teclat, aquestes modificacions també formen part del resultat que avaluem.

Si aconsegueix corregir una barrera, aquesta correcció forma part del resultat. Però, si en fer-ho n'introdueix una altra, el nou problema també.

A la pràctica, per tant, avaluar la combinació pot acabar revelant problemes atribuïbles específicament al mateix overlay, tot i que l'objecte de l'avaluació continuïn sent les TIC completes.

I potser això afegeix una preocupació que abans no existia per a les empreses que desenvolupen aquest tipus de solucions. Ja no només hauran de convèncer el client de quants problemes pot corregir la seva eina: també hauran d'assegurar-se que la seva intervenció no introdueix noves barreres que facin que el resultat final incompleixi requisits aplicables i puguin acabar generant incidències o reclamacions.

Que la nova versió mencioni els overlays no significa, per tant, que els atorgui una via especial per aconseguir conformitat. Significa una cosa bastant més senzilla: si formen part de la solució, també formen part del que s'avalua i també podrien formar part de les barreres detectades.

EN 301 549 continua sent més que WCAG

L'actualització a WCAG 2.2 tampoc no ens hauria de fer oblidar que EN 301 549 conté requisits propis.

La nova versió ofereix alguns exemples interessants precisament en els àmbits amb què treballem habitualment. Les preferències d'usuari, que la versió anterior ja contemplava per a programari, s'estenen ara també al web a 9.7 i als documents no web a 10.7.

També canvia la manera com alguns criteris WCAG s'adapten a cada tecnologia. No tots els criteris que existeixen per al web es traslladen automàticament de la mateixa manera als documents o al programari. Consistent help (ajuda coherent), per exemple, s'incorpora on correspon, però queda buit per al programari no web.

És una diferència rellevant quan parlem de metodologies d'avaluació. Avaluar la conformitat amb EN 301 549 no consisteix simplement a executar una auditoria WCAG i canviar el nom de l'informe. Cal tenir en compte les precondicions, adaptacions i requisits addicionals que estableix la mateixa norma per a cada tipus de TIC.

Actualitzar la metodologia, no només la llista de comprovació

Per descomptat, la nova versió conté molts altres canvis. La revisió afecta les comunicacions, el maquinari, la informació sobre productes i serveis i els annexos que relacionen la norma amb el marc regulador europeu.

Però, per a les persones que treballem principalment avaluant webs, documents i aplicacions, crec que hi ha una conseqüència més immediata: passar de V3.2.1 a V4.1.1 hauria d'implicar alguna cosa més que afegir sis criteris de WCAG 2.2 a les nostres llistes de comprovació.

Caldrà revisar:

• Com determinem quins requisits són aplicables?
• Com documentem les evidències?
• Com incorporem els criteris funcionals a l'avaluació?
• Què fem quan el mètode previst a l'annex C no resulta adequat?
• Què considerem exactament part de les TIC avaluades, inclosos els complements i els overlays?

WCAG 2.2 canvia alguns requisits; V4.1.1 també canvia, d'una manera força més subtil, com hem de raonar i justificar una avaluació de conformitat. I potser aquest és el canvi al qual hauríem de prestar més atenció.

Ainara Blanco 
Especialista en Accessibilitat Digital
Auditoria, consultoria i desenvolupament accessible